Vaja... ja tornar a ser a finals de juny i amb ell arriba final de curs i la "tornada" a Mallorca. Sembla mentida però avui acaba el curs escolar i no em puc creure que ja hagin passat quasi 10 mesos des de que va començar.
Enguany ha sigut un any especial per a mi. Ha sigut el primer any que he tingut una vacant i, per tant, m'han tutoritzat i això presuposa algunes aventatges de cara al proper curs (que ja veurem quines són quan surtin les definitives i la previsió de places). Però a més, he treballat a un IES i això ha sigut una novetat important. L'estructura i el funcionament s'assemblen a un CEIP però és clarament diferent. I si hi afegeixes un IES tan gran com el meu... he estat perduda més de dos mesos i avui encara hi ha molts professors dels que no em sé el nom! Tot i això, no hi estat malament he fet nous amics, he vist noves maneres de fer feina, però crec que em va agradar més l'ambient de Sa Graduada, més acollidor, més familiar.
Avui toca fer maletes, omplir capses i deixar la casa mitjanament arreglada. Aquest cap de setmana són les festes de Sant Joan i enguany no me ler vull perdre! Després dos dies de fiena, claustre de final de curs i... cap a Mallorca!
Articulació de fonemes.
27 jun 2013
Una interessant de veure com s'articulen correctament els diferents fonemes és amb aquesta pàgina. Clicant a cada una de les lletres tenim una descripció de cada una d'elles. És un recurs interessant per professors i pares.
Alguna cosa feim malament.
26 jun 2013
Vivim a un país en el què, per millorar l'educació publica s'augmenten les ràtios, es disminueix considereablement el nombre de professors (especialment dels equips de suport i a secundària), es disminueixen les beques (ja sigui de menjador o d'estudis) i, en general, es va reduint paulatinament la despesa en educació. En canvi, a França (mireu aquest notícia), passa directament el contrari: per tal de millorar el sistema educatiu es contracten a miler de professors per a l'educació secundària (a més d'augmentar el personal de suport). Dues maneres ben diferents d'entendre el concepte de millora de l'educació publica, gratuïta i per a tots.
Sicencerament, Senyor Wert i companyia (inclosa la nostra "estimada" Conselleria d'Educació), alguna cosa esteim fent malament.
Sicencerament, Senyor Wert i companyia (inclosa la nostra "estimada" Conselleria d'Educació), alguna cosa esteim fent malament.
"No speed record is worth a life"
10 may 2013
Les paraules no són meves però no poden venir millor per explicar això. Els nous barcos de l'America's Cup s'han endut la primera vida. Andrew Simpson va perdre la vida ahir mentre entrenava a la bahia de San Francisco després de que el trimarà Artemis Racing volqués. Va quedar atrapat i no van poder fer res per salvar-li la vida.
Molts diuen que això es veia a venir. Jo em pregunto com hem arribat fins aquí. Per batre rècords? Per tenir més espectadors? Més seguidors? La vela és la meva passió però aquestes màquines mai m'han cridat l'atenció i ara, encara menys. Són embarcacions massa ràpides, quasi bé incontrolables... tal vegada molt vistoses però tot això no és un motiu per a posar en perill vides humanes. Al menys, així ho veig jo. Possiblament algú em digui que sense possar-se en perill no avançam. Tal vegada tengui raó però, sincerament, jo prefereixo continuar amb els riscos el més sota control possible.
Simpson va ser medallista olímpic a Londres i Pekin en la classe Star, juntament amb Ian Percy. També va navegar en Finn . El recordo dels Sofia en que vaig medir els Finn i també de l'Star. Tal vegada vaig creuar poques paraules amb ell però un tipo simpàtic, agradable i amb un somriure sempre a la cara. Una llàstima. Que descansi en pau. Sols queda el consol de que va morir fent el que més li agradava.
Alguns enllaços a les notícies:
Molts diuen que això es veia a venir. Jo em pregunto com hem arribat fins aquí. Per batre rècords? Per tenir més espectadors? Més seguidors? La vela és la meva passió però aquestes màquines mai m'han cridat l'atenció i ara, encara menys. Són embarcacions massa ràpides, quasi bé incontrolables... tal vegada molt vistoses però tot això no és un motiu per a posar en perill vides humanes. Al menys, així ho veig jo. Possiblament algú em digui que sense possar-se en perill no avançam. Tal vegada tengui raó però, sincerament, jo prefereixo continuar amb els riscos el més sota control possible.
Alguns enllaços a les notícies:
Sols una pedra més en el camí.
9 abr 2013
Després de molt de temps sense actualitzar el bloc, avui no puc evitar fer referència a l'experiència que està visquent un dels nostres navegants oceànics. Es tracta de la "mala" experiència de Pablo Torres, un minista que s'ha vist obligat a abandonar el seu barco enmig del Golf de Lleó després que aquest s'enfonsara quan eren de camí a Gènova per una averia als timons.
Està clar que la seva força i tenacitat no tenen límits. Estic ben segura que o bé aconseguirà recuperar el seu Bicho (bé un mercant, bé arribat a una costa...), bé constuirà un Bicho II molt millor i amb el que podrà aconseguir el seu objectiu.
¡Ánimo Pablo! Todo forma parte del proceso de aprendizaje. De todo se aprende. De está saldrás con más fuerza, más ganas y más experiencia. La salida de la Transat650 está un pasito más cerca.
La història de'n Pablo és molt especial. És d'aquelles persones que quan tenen una idea al cap, lluiten fins que l'aconsegueixen. La seva idea era (ÉS!) fer una Mini650 amb un barco fet per ell mateix. Va construir el motlle del seu barco a València, així com el casc i la coberta. Després els va ensamblar i el va transportar fins a Cadis, on l'ha acabat de montar per participar a les regates necessàries per aconseguir les milles suficients per inscriure's a la mini d'aquest setembre.
No obstant, a la primera regata, la de La Grand Motte, el barco no va passar les medicions. En Pablo, a qui vaig tenir el gust de conèixer a la sortida de la Transat650 del 2007 i amb qui vaig fer el curs de seguretat de la ISAF, no va defallir i va decidir passar un mes a França per arreglar els problemes que tenia i poder participar a la regata de Marsella la propera setmana. La mala sort, però, ha fet que hagi d'abandonar el barco a unes 45 milles de Marsella per una via d'aigua. La impotència que pot sentir en aquets moments ha de ser impressionant. Però les forces no li manquen i aquestes són les paraules que ha deixat avui al seu Facebook:
Hemos decidido abandonarlo.
El corazón me decía de salir a buscarlo, como sea, buscar los medios, las formas y los materiales para el rescate. He estado hablando con gente sobre la posibilidad de inflarlo con balizas, esta complicado, quizás no aguantaría la presión, y la bomba para el inflado por supuesto que una de 12 voltios no sería suficiente, debería ser una diesel y con potencia.
El barco se encuentra a unas 60 millas, casi 110 km. Daban para hoy mareton y algo más de viento que ayer. El corazón me dice que eso son cosas fáciles de superar, un par de llamadas y de nuevo los huevos para ir al quinto pino a buscar el barco.
La cabeza me decía otra cosa. Condiciones peligrosas, el rescate no es tan fácil. Las boyas no me garantizan que pueda sacarlo, lo de la bomba no es suficiente porque el barco esta totalmente sumergido, achicaríamos el mediterráneo. Remolcando lo intentamos ayer y nada, tenia tendencia a clavar la proa e irse más a pique, volcarlo no servía de nada, la escotilla seguía sumergida, tapando las vías o la ranura de la caja de orza tampoco porque esta totalmente sumergido. Única solución, balones y aire, Pero balones de verdad, fuertes sin riesgo de rotura.
Pienso que es una operación bastante arriesgada, si nos quedamos tirados con la lancha, de nuevo marrón..
He elegido en estos momentos la opción de la cordura, otra “machada” podría costar caro en esta ocasión, no estoy dispuesto a arriesgar mi vida y la de amigos por un siniestro total…
Ahora toca responder al seguro, que gracias a Dios el barco lo tiene, y hacer las cosas con cabeza. Toca también parar y reconfigurar todo el proyecto, parar un poco esta marcha, pero desde luego, esto no va a quedar así, no pienso parar, lo tomo como un bache, un bache gordo, pero sigo en mis trece.
No se como seguiré, confio en el seguro, y también retomo fuerzas estando unos días en casa, vuestros mensajes y signos de apoyo no tienen nombre, llevo todo el dia emocionado, y digo que me siento la persona mas afortunada del mundo al estar rodeada de personas como vosotros, habeis demostrado un cariño y una ilusión tremenda, mandándome todos los animos y soluciones posibles, eso no tiene precio…
He abandonado el bicho, esta ahora semisumergido, supongo que acabara hundiéndose, o arribará en alguna playa o piedra. No he abandonado el sueño, ni la ilusión. Ahora tengo muchos pensamientos, varias ideas, es momento de arreglar las ideas, darle forma y seguir, seguir como lo hemos estado haciendo en estos años, con esfuerzo, coraje y mucha ilusión!!
Me da mucha pena, hoy me he clavado un puñal en el corazón, pero creo que he evitado más problemas, creo que he tomado yo la decisión más acertada.
Como ha dicho algún amigo, esto no es el final, sino una nueva etapa… Se avecina el bicho II, ya veremos como lo hacemos, pero una cosa si es verdad, estos años de aprendizaje no se han hundido en el golfo de león, ni la ilusión ni las ganas de seguir.
Aprendo de lo sucedido, he cometido muchos errores, durante el diseño, la construcción y la navegación, creo que es la mejor manera de aprender bien algo. Quizás nazca algo nuevo evolucionado, mejorado, con más recursos, con mejores contactos, con mas solera y sobre todo, con mas cojones!!!
Quiero daros todo mi agradecimiento por vuestro interés, por haberos volcado de esa manera conmigo, repito que eso no tiene precio, me siento muy orgulloso de teneros como amigos y familia…
Un besazo y abrazos a todos!!!
Està clar que la seva força i tenacitat no tenen límits. Estic ben segura que o bé aconseguirà recuperar el seu Bicho (bé un mercant, bé arribat a una costa...), bé constuirà un Bicho II molt millor i amb el que podrà aconseguir el seu objectiu.
¡Ánimo Pablo! Todo forma parte del proceso de aprendizaje. De todo se aprende. De está saldrás con más fuerza, más ganas y más experiencia. La salida de la Transat650 está un pasito más cerca.